pandémica y celeste

sólo porque se la está follando...

2008-03-12T16:05:00.002+01:00

Benvinguts a l'exhumació d'uns gargots alcoholitzats en una taula de gràcia, mesos enrera. Es tracta, simplement i plana, de jugar amb una frase real, pronunciada per una dona exuberant amb pell color carbassa i rínxols de sirena. Una dona desconeguda, d'ulls ingràvids i parlar arrebatador, que sense saber-ho, ens va servir d'inspiració. La millor manera de reprendre el fil és buscant Ariadna, que en aquest cas són dos posavasos del Woody-bar, plaça del sol. Tornen les bones notícies:

I (myself)
Sólo porque se la está follando, sólo porque le puso nombre al desespero, sólo porque piel, sólo porque sueño, sólo porque solo, de sol la sol desquiciado por sus pestañas de música, enlutado con sus trajes de medio pelo, la miró de entrañas padentro y le dijo, tremblant, je...

II (laurette)
Sólo porque se la está follando, sólo porque le convirtió en arrendatario de sus pupilas y degustó su mundo. Universo de humedad cálido. Sólo porque pudo perderse al compás de sus caderas pensó que la había atrapado, que había capturado su esencia íntima. Sólo cuando abrió los ojos y [ilegible] la mañana supo que a pesar de todo aún no sabía nada.

III (you)
Sólo porque se la está follando...

Aforismes (VI)

2007-08-24T18:25:00.000+02:00

TEMPTACIÓ: Buscar l'excusa qualsevol per tornar a ser el mateix de sempre.

Aforismes (V)

2007-08-13T19:26:00.000+02:00

POBRESA: Es va llevar fort, res no li calia. Encarat amb el buit va començar a cremar fotografies.

Aforismes (IV)

2007-08-08T13:23:00.000+02:00

Avui toca manlleu matinal en pluja erissada.

BOCA: Y sal ahí, a defender el pan y la alegría, y sal ahí para que sepan que esta boca es mía.

Aforismes (III)

2007-08-06T13:18:00.001+02:00

RIQUESA: Quan es van mirar, havien construit plegats un nou dia; donar-se allò que tenien els va catapultar del llit al sexe, del cos al terra, del sòl al vol, del cel a la vida.

Aforismes (II)

2007-07-30T13:09:00.000+02:00

MISÈRIA: Tot sol, declarar la guerra a l'únic aliat que ens queda.

Verdades

2007-07-27T09:44:00.000+02:00

La lógica martilleante lo dejaba bien claro: no tenía que ser ella. Su tendencia innata a la banalidad, sus modos de princesita ordinaria, sus salidas de tono, o simplemente su ausencia de él, su voz chillona, ese ridículo afán de protagonismo, su lengua de gata lejana, sus manos pequeñas, sus ojos siempre demasiado grandes. Y sin embargo la piel tersa, el cutis de durazno, sus labios-puerta-del-averno, el dulce baile de esa noche de noviembre, o quizá la certeza de ese martes en que se miraron fumando, a contraluz, y no había nada más que seguir gustándose, como dos adolescentes a la puerta de su primer cine. Sin dudarlo, la lógica dicta: no hay mayor argumento que carecer de él.

Y el debate proseguía, la mirada fija en su propio reflejo. Sólo un milagro lograría hacerle dormir esa noche, lo sabía desde el primer instante del abandono, aun antes de que sus caderas se desacompasaran en convulsiones sincopadas y besos descarnados en el cuello (¡y qué cuello!). Porque el abandono, como todo buen viaje, hacía ya mucho tiempo que se había producido. Y el metro seguía abriéndose camino entre la oscura noche del subsuelo, trazando una anatomía urbana que conocía demasiado mejor que otras. Y no la quería porque la quería, y la quería porque no la tenía, y no la tenía porque la quería. Y así, dibujando peces sin cola ni cabeza, tenía que aparecer una nueva verdad de jueves medianoche.

Al margen del capricho, inconcreto monstruo de pies de barro, al margen de lo imposible, porque imposible era empezar de nuevo, al margen del margen que juntos se habían marcado, la realidad se había posado en su pecho, acaso en la punta del abdomen (como buen aspirante a cantor, siempre respiró con el diafragma). Empalado por el rayo de los necios, sin saber cómo ni cuánto duraría, sólo sabía decirse, bajito, para que su otro cuerpo lo entendiera:

Hoy quiero compartir mis miserias contigo.

Aforismes (I)

2007-07-26T16:59:00.001+02:00

Comencem pels previs, que tenen fama de ser el més important. S'ajunten dues realitats, a les quals intentarem posar remei, tangencialment, des d'aquí. D'una banda la inconstància (una prolongació més de l'habitual insensatesa, qui sap si de la immaduresa o de la ironia, en qualsevol cas és femenina i comença per 'i'). De l'altra, la participació: allò que fa d'un blog un veritable blog és que els convidats a la taula hi siguin feliços, còmodes i participatius. Si no, només estarem repartint vísceres de colors per la pantalla, vomitant santes paraules o sent un artista de peep show (o ni artista, simple notari que vessa els espasmes del seu dietari a tort i a dret).

Ras i curt, aquest pròleg ve a ser una constatació de la meva inconcreció (una altra 'i'). La solució és així: vosaltres sereu doblement convidats a aquesta sessió que avui endego: proposaré paraules intenses i comunes, a les quals atorgaré una frase sintètica de protagonisme; sereu llavors els protagonistes per recrear-la a la vostra manera, qui sap si a proposar-ne de noves, o a deixar-vos portar per la imaginació.

No sóc amic de les normes ni de les periodicitats, però cal posar fil a l'agulla perquè aquest el nostre camí no sigui, com massa sovint, una reiteració de la nàusea. Com deia cert geni, que la inspiració ens agafi treballant. Gràcies per adelantat.

PASSIÓ: Apostar per la sang, quedar-se en les cendres: a la fi tots som de carn i d'ossos.

Contra Jaime Gil de Biedma (escorpionismo)

2007-07-17T11:30:00.001+02:00

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación -y ya es decir-,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar mi casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desanfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo no supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh inolvidable servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!

Jaime Gil de Biedma

Un sentimiento universal, que nos sorprende un martes por la mañana o un sábado medianoche. Invito a los firmantes a dejarse llevar por lo sugerente del texto: no me negarán que no pincha, que no quema, que no vienen de repente cientos de versos hirientes al borde del teclado. Eso sí, pónganle orden, uno a uno, que la ventana es limitada y el exceso bien podría quedarse en vacío.

Que la vida iba en serio (catarsis sabinista)

2007-07-16T12:13:00.000+02:00

A mis diez y trece adolescente precoz
niño tardío con sangre de oferta
confecciono esas listas interminables
que convencen a algunos que valen la pena.

Hora de balance bienvenido desequilibrio
tanta vida en la tristeza tanto llanto en una sonrisa
le pido perdón al paraíso perdido por olvido
por pasión por más de cien mentiras malvendido.

La confianza no puede conjugarse de noche
ni perpetrarse a solas
Hago entonces pactos de silencio culpable
más vale desrecordar que esa boca es mía.

Turno de preguntas frontón neuronal
maquinando con versos el desenlace fatal
increpo al usuario de mi cama y de mi peine:

que no vaya a salir esta noche conmigo.

Robado por derribo

2007-05-07T10:37:00.000+02:00

No seria el moment (mil feines per fer, jugant a les cadiretes amb els segons que em queden), però la inspiració m'ha agafat treballant.

La tarda-nit escoltant napolitanes, la matinada de volta en volta, llençols que cremen com l'oli roent del teu cos, un 'O sole mio' de crit en aigua abans de sortir d'entre els vapors. I ara, regenerat de la boira, no hi ha castell per conquerir ni somnis de princesa, ni cap pont llevadís al marge de les nostres paraules. Només els teus llavis en la penombra, mig metre enllà, allà on la meva mirada es difumina malgrat la meva voluntat. Els teus cabells, nascuts de l'infinit, encerclen el meu cap petrificat de no veure't. És llavors el moment d'aprendre a imaginar-te.

La autolisis o la maquinación del verbo

2007-03-29T15:07:00.000+02:00

De repente fue lunes y el mes de abril robado de antemano. Podía ser, según algunos, que los gintónics de más pasaran factura hepática. Sin embargo, los clásicos aseverarían (y los clásicos rara vez errarán) que los humores andaban estancados. La primavera por cobrar repite ahora insistentemente: dos meses. ¿Hoy es...? Dos, nueve, cifras universales, olímpicas, terráqueas o acuarianas: la realidad, caleidoscopio manejado por un necio, marea de tarde en tarde.

Así te levantas, resquebrajada por sueños demasiado reales, aburrida del mismo día que has manejado tantas veces, abducida por el sofá, harta del sudoku (nivel fácil) y de los si naturales. Podría ser que mañana no fuera, pero ayer tampoco. Siempre quedará un café, una sonrisa, un resquicio de rutina energética dentro de lo cotidiano.

Él siempre fue agnóstico, prefiere bailar una polka desnudos o vestirse con tu ropa interior. Mas tanta repetición ritual del vacío termina por calarle los tuétanos. Colecciona pesadillas y obsesiones, duda en la elección de unos calzoncillos, y hasta le parece que su incipiente calvicie se ha desmelenado definitivamente. Los diálogos con el espejo son lentos y parsimoniosos; por única conclusión, lágrimas de cristal. Siempre mejor esa almohada

Así las cosas, se siente y empieza por el final: fue lunes y de repente. Pero toda distima trasluce, de modo que hurga en el manual de su consciencia. Desconoce la evidente paradoja de un cerebro pensándose a sí mismo. De tanto escarbar, las uñas se enclavan en sus meninges. Ya sin manos para pensar ni cerebro para tocarla, le quedará el consuelo de haber dejado sus vísceras desparramadas por escrito.

Y en la culminación del sacrilegio, ninguna expiración recuerda ya qué fue del lunes 29...

)Desparèntesi(

2007-02-02T14:37:00.000+01:00

Alguna cosa falla, i sóc jo mateix. Després de recloure'm com un eremita en l'estudi d'un cos de dona, m'he quedat, minuciós, sense objecte d'estudi. Ara surto de la caverna amb ressaca i vent de cara, l'hivern no està a l'alçada. Àdhuc elefantiàtic m'emborratxo dilluns; m'estimo dimarts; suporto un mal espriu dimecres, penso massa sense pensar prou; callo dijous perquè més val callar que fer ús de males paraules; arribo a divendres i faig balanç. La taula és plena de cartes i continuo fent trampes, és la manera massa fàcil que tinc de perdre. He viscut, còmplice, en l'engany.

El camí fàcil és descobrir que sóc diplomàtic, apoplèptic o arterioescleròtic... callar perquè cal aprendre a compartir el silenci. No demanar explicacions perquè ja tot està vist. Fer regals impersonals que mai seran fets a mida. De mica en mica, anar oblidant qui era, renunciar a improvisacions, demanar-li permís al rellotge, maltractar el criteri, abandonar Wagner, suportar Bellini (i suportar-lo a gust): anar-nos perdent, de mica en mica.

Per sort, o per desgràcia, no sóc insensible als estímuls: si la vida juga a bufetades no sempre oferiré l'altra galta. De vegades, i avui és un d'aquells dies, preparo un crotxet d'esquerres, li trec la pols a les walkyries, crido quan canto, faig versos sense sentit i pixo dempeus fora la tassa. Prefereixo quedar-me sense veu, rentar a mà la meva porqueria i ser expulsat a la força dels locals de bon nom.

A la fi, cada matí, seré jo qui es miri al mirall.

(Parèntesi tallant pernil)

2006-12-14T13:44:00.000+01:00

A l'hora propícia he atacat una paletilla desconsolada que no veurà l'any nou. Amb el ganivet ben afilat, llimant l'os com un mort de gana, he descobert allò que tothom sap: la delícia extrema que envolta l'esquelet dels pernils. Obvietat: el pernil quan es comença és una vulgar menja, quan s'avança és un dolç tast, i quan es gaudeix ja s'ha acabat.

Em pregunto si allò que el fa realment exquisit és la proximitat de la seva aniquilació, saber que ja no podré tenir-lo entre els meus llavis. Evidentment podria comprar-ne un altre, però no seria més que tornar a començar, menjar per vici tres-centes quaranta-tres rodanxes (les he comptades) per degustar-ne vint-i-tres (sent molt optimista).

Però tot és retòrica: sé ben bé que allò que fa exquisit el pernil és el seu interior. La pell, resseca, llardosa i desagradablament salada és una carcassa amb la que molts podrien conformar-se. Jo, per contra, arrenco carn fins a traspassar el límit de la decència, el mateix que alguns rics mai transgredeixen, deixant sempre la copa a mig buidar.

Em queda encara la temptació de seguir tallant, os a os, fins a no deixar testimonis del delicte. Malauradament, no tinc serra prou precisa. I no vull confirmar la trista realitat que tothom sap: dins de l'os, només hi nia el buit.

Cròniques Kenianes (II)

2006-12-12T19:57:00.000+01:00

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 2]

L'àngel blanc a la conquesta de la natura, podria titular-se. O bé l'aprenentatge de com tot té el seu preu, fins i tot un estil de vida: els valerosos samburu ens han fet ballar com unes marionetes a canvi de 20 $ la peça (previ regateix, que no falti). També han fingit mostrar-nos el seu estil de vida, nòmada i guerrer, difícil de creure ara que els nens van a l'escola i la poligàmia és un luxe (per bé que ells assegurin que no tenen més dones perquè no volen més problemes). L'únic moviment diari seran les danses fingides i les corredisses a la caça del turista ("som pescadors", confessen els nostres guies, "pescadors d'espanyols", afegeixen abans que poguem obrir la boca i il·lustrar-los sobre la realitat catalana), les vendes excessives i el joc de la llàgrima.

Dit d'una altra manera, en tenen prou vivint així, i estic convençut que sense el turista accidental sabrien sobreviure amb solvència. Si bé la cultura entra a les palpentes en la seva vida, les mosques i la femta formen part de les seves cases. Els rituals iniciàtics són la prova il·legal i indispensable. La foscor és el seu aliat. L'electricitat una solució fàcil per a qui sap fer foc. L'aigua corrent una via ociosa i canalitzada, fora de lloc per a qui sap que necessita caminar 10 quilòmetres per mantenir-se en forma. No hi ha fam, la sabana els abraça, la pastura és suficient, la llana els abriga de nit.

Els joves creixen alts i forts, competeixen per saltar amunt, amunt, símbol fàlic aeri que ve a reflectir qui d'entre ells és el qui té més nòvies. Les noies no desitgen res més que allò que tenen, obligacions sense recompensa: es casen joves, privades de consciència i de plaers, són presentades com a objecte d'intercanvi, crien per la resta de la seva vida fèrtil, canten en grup, construeixen les cases, van a buscar aigua i venen figuretes de plàstic. La seva mirada és la d'un animal acorralat, però els seus ulls brillen de nit com els d'una hiena. Ho recordo, hi havia una lluentor salvatge en el blanc dels seus ulls, tal vegada les flames de la natura que es reflectien en el seu rostre. O potser l'Equador, que fa gran el sol i ample l'aire, que fa girar l'aigua en sentits oposats, que és més que una línia imaginària: una autopista d'energia que se'ns escapa i ens xucla sense fre.

I llavors les preguntes: per què continuen meravellant-se de l'home blanc que veuen cada dia, aquell que fa fotos al seu voltant, que els regala bolígrafs, que regateja amb escassa vista o que usa protector solar total i repel·lent de mosquits?, per què volen uns diners que només poden conduir-los a la ruina?, per què es reconeixen en una fotografia si no tenen miralls?, per què ens obren la porta d'aquesta gran farsa on cadascú fa exactament el paper que li és assignat?

Cròniques Kenianes (I)

2006-12-12T18:23:00.000+01:00

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 1]
El veritable viatge, com sempre, no comença amb la maleta, la seva facturació (o un inconscient addio) o les salutacions de rigor (família política coneix a família política). Tampoc s'inicia quan la propera destinació és Londres i les hores comencen a fallar, ni que sigui com a simple excusa perquè perdem un temps que no ens sobra. Ni molt menys encara quan els records intestinals d'una nit massa dura s'emporten per davant la meva profilaxi antipalúdica. Ni tan sols comença quan arribem a Nairobi i ens disposem a vegetar en un 4x4, entre sotrac i sotrac, víctimes d'un jet lag massa ridícul com perquè serveixi d'excusa (potser fóra més correcte parlar de certes olors o plors nocturns que van farcir de colors l'avió; malauradament van estar més a prop del Júpiter de Goya que no pas dels girasols de cert holandès errant - que no errat).

La veritat és que no se sap del cert en quin moment s'emprèn el viatge. Probablement perquè en la seva gènesi les dates es solapen i els fets es barregen, no sempre amb el sentit que li voldríem donar, sinó més aviat amb el sentiment que no podem evitar donar-li. En qualsevol cas, i és aquí on segurament havia d'arribar, el viatge ja és un fet, i aquestes paraules no pretenen ser res més que la seva constatació. Amb dos dies de retard, més proper a la invenció que a la realitat, la meva cal·ligrafia es baralla amb el fred i l'excitació d'una futura nit al ras, observant animals "salvatges" il·luminats per una llum força turística, en una bassa enriquida amb sals minerals, esquer biològic per servir-li en safata de plata un safari nocturn al qui pagui el que cal (apunt: la nit es va saldar amb una munió d'elefants ocupant l'escena; un búfal coronat amb flors intentant muntar una búfala - o qui sap -; i per postres una hiena audaç que reia demanant reforços però que al final es va enfrontar, tota sola, amb 5 búfals ben organitzats - sense èxit, és clar).

Desembre

2006-12-10T21:23:00.000+01:00

La benvinguda no va ser caribenya però en swahili karibu ben bé podria sonar-ho. La setmana, inoblidable (per si de cas ja tenim en marxa el reportatge), té tant a dir que les paraules, avaricioses, es barallen per sortir, una a una, d'entre els meus llavis. Una amb l'altra s'estorben, els agrada tocar-se en la penombra de la meva boca, barregar-se amb el meu alè gens subtil, dubtar més que el cervell que les impulsa, fer llistes i llistes en un full en blanc.

Però ho sé perquè t'he estat observant: adoro aquella teva mirada d'ulls closos, aquella relaxació que no saps que estic veient, aquell instant en què tocar-te no és tocar el piano sobre la teva pell (estic desentrenat) sinó estar pensant en el moment que precedeix aquella carícia que no podré fer-te. Impulsar l'anhel més enllà del gel d'un avió poc respectuós amb l'esquena i les glàndules sudorípares, atravessar el fang de records (de pols i llàgrimes intuïdes mutuament a l'hora dels adéus) amb una furgoneta de tracció bípeda, escoltar les acàcies quan bufa el vent o jugar a la mímica abismal, fent l'amor a la penombra, encara que la llum del lavabo intenti enganyar-nos. Saber que ara que ja no hi som, una part de nosaltres (no de tu ni de mi, sinó nosaltres) pastarà amb els nyus i fugirà quan calgui de la galopada del guepard.

Això també ha estat el nostre viatge.

Petjades en la sorra

2006-11-30T19:51:00.000+01:00

Mentre em barallo amb les eines del blog per penjar un video força instructiu, he decidit remetre'm a un gran poeta català (alcohòlic i amargat, per cert), que va donar nom a la nostra promoció escolar. Per a molts, el nom de Joan Vinyoli significarà poc més que una raresa, però per a mi porta gravat a pic i pala les imatges d'anys d'escolarització espartana i tradicions del segle passat, si no més llunyanes. Uns dies, aquells de règim militar, que moltes vegades, paradoxalment, trobo a faltar: aquell lloc on tot estava per fer i els nostres ulls donaven la mesura de totes les coses. Aquell moment on la nostàlgia no existia o era només l'elixir amarg dels desterrats. Aquell poema, penjat a la paret, omnipresent, el mateix que màgicament, cada setembre canviava d'aula i ens anava acompanyant, silenciós i disposat, arreu de la via.
Les classes de filosofia deixaven de ser un suplici quan ben sospesat, aquell savi que no vaig arribar a conèixer, ens parlava dels dies de joventut, del paradís perdut (com cert autor de cert poema que dóna títol a aquest pedaç de paraules). Del preu que no s'ha de pagar per ser qui som. Llavors alguns professors es tornaven adolescents en honor d'un bon escot o d'una faldilla ben entallada, i jo em preguntava si no seria millor una nit estelada amb ella, encara que no tingués aquelles corbes. Tot fent química em qüestionava si ser pur en el pur era només una utopia de la matèria, tal vegada una broma pesada dels moralistes, o tan sols la difícil papereta de no trair-se mai, de patir quan cal, de donar les gràcies i demanar perdó. Arribava sempre el moment de marxar, i la pregunta abans de tancar el dia podia ser si allò havia valgut la pena. Els versos per excel·lència: "fracàs, anhel i solitud i reserva de la guspira que encén boscos" donaven a entendre que anava pel bon camí... o no era suficient aquella agredolça tortura?

I també varen arribar els dies en què vam creure entendre el teu significat, en què aquella història d'escola elitista s'acabava, en què ens posarien davant el plat de la vida, i de llavors ençà, sovint ens hem embafat amb les llenties. El moment precís en què vaig desitjar salvar-te, objecte llètric, de les flames de la graduació, a fi que fossis part de la meva casa, o senzillament casa meva. I després l'oblit, el buit, ja ningú no sap on para la cartulina marró recoberta de vidre, amb lletres negres i precises, que mai vaig gosar memoritzar: sempre vaig preferir el ritual de passar-hi per davant i comentar la jugada, o senzillament deixar-me emportar quan em sentia sol (estava sol, volia estar sol...) i el meu reflex sabia millor que ningú quines havien de ser les paraules màgiques. O qui sap si va ser per aquella manca d'esperit, que encara avui em fa abaixar el cap i seguir endavant, sense més reptes que llevar-me cada matí amb els peus freds i la mirada emboirada.

De l'antiga escola ja només en queda el parvulari. El temps no ha tingut pietat dels meus records: les mides es distorsionen i si mai passo per davant, tot preguntant-me què hi havia allà on ara viu el silenci i l'asfalt, un fred impertinent em remou l'espinada. Per sort, i encara que el record no sigui més que una constatació de la seva absència, la literatura tindrà sempre constància que:

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
i no sols
projecte avar de guanys
d'hipòcrita domini,
sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d'un home.

La mesura d'un home J. VINYOLI

Un mes i un dia

2006-11-28T13:31:00.000+01:00

Podria ser un veredicte judicial per furtar unes guminol·les en un súper de barri, però en aquesta ocasió és el silenci que m'ha imposat la providència (qui la nombri com a divina tindrà facilitat en acceptar allò que li passa, arma de doble fil, com totes). I dic providència per no parlar de mi mateix, per expolsar-me els fantasmes, la por escènica, aquella tibantor dels meus polzes, massa acostumats ja a no fer res, tot creient que és bo guardar forces, acumular combustible pels temps de guerra, take-it-easy i no fer gaire soroll.

I sí, ja torno a recórrer als temes de sempre, l'escriptor-que-només-sap-escriure-d'allò-que-és-escriure, i com l'all em provoco repeticions innombrables, sovint desagradables. Mai estan a l'alçada les paraules que prosejo (si les comparo amb allò que sento, suposant que realment n'hi hagi per tant), mai vibren com caldria les grabacions pròpies que m'obligo a escoltar, amb taps a les orelles, els dies en què l'excés de confiança em fa creure que aquesta vegada sí. Llavors la culpa sempre és del microfon.

La culpa és negra, ningú no la vol, l'única manera d'anar endavant és (lògicament) anant endavant. Quanta diferència entre l'infinitiu i el gerundi (per no parlar del participi i el gerundi, com bé va deixar clar C.J.Cela en una mítica migdiada amb els seus companys acadèmics "de la lengua" - caldria veure de quina, és clar). Quantes hores perdudes davant d'un teclat en blanc que només retorna el propi silenci!! Quanta xerrameca feta perquè sí, per por al buit (i quant de silenci, també, per por a la plenitud). Quant voler anar sense estar anant...

La conclusió és clara: he decidit encadenar-me a la cadira mentre els compromisos m'ho permetin, a fi de donar-li corda a l'escriptura automàtica, ni que sigui com a breu preliminar d'un recital pianístic per a amants del codi morse. O millor, i corregint: en comptes de pensar què escriure, en comptes d'escriure, en comptes d'amagar-me o de lluitar en va; estaré escrivint com qui no s'està amagant, pensant com qui no està lluitant, lluitant com si em passés la vida escrivint, pensant sense avarícia, mai amagant-me (en més carcasses de les inevitables), lluitant pel pensament, amagant que no sé què faig. Enganyant-me, potser, però sempre menys que fins ara.

A sus pies, rodillas, y demás articulaciones

2006-10-27T00:42:00.000+02:00

u prumès és deute, així que com va dir cert astronauta, aquí llenço la pedra per amagar la pedra. Es tracta de buscar un grup / artista prou representatiu i respondre a les preguntes amb títols de les seves cançons (personal o no, aquest és el meu):

Banda o grup escollit: The Cure

Ets home o dona? Charlotte sometimes
Descriu-te: why can’t i be you - a forest - Want
Què senten les persones sobre tu? Hot hot hot!!!!
Com descriuries la teva anterior relació sentimental?: Pictures of you
Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent:
just like heaven – Close to me
On voldries estar ara?: the hanging garden
Com ets respecte a l'amor?: Friday I’m in love
Com és la teva vida?: Boys don’t cry
Què demanaries si tinguèssis un sol desig?: one hundred years
Ara despedeix-te: Homesick

Se m'oblidava, al final del test es pot conminar a 5 persones perquè el facin:

B612 --> repeteix-lo, que amb serrat era massa fàcil.
Veovero --> si te veo, me acuerdo.
Maga-laia --> si mai passes per aquí amb la teva marmita, no t'oblidis d'alimentar-me
Laurii --> algun dia sabràs d'aquest blog, allà ens hi trobarem
amicsaumell --> com us porteu vos i la música?

Insubmissió

2006-10-25T12:35:00.000+02:00

Moltes de les meves grans paraules s'han quedat en tinta, de moment. Coses més importants acostumen a succeir que la pròpia decadència. Per exemple, tots nosaltres.

EXTRACTE DEL MANIFEST 2004 (Escons insubmisos – Alternativa dels Demòcrates Descontents)

PER UN SISTEMA POLÍTIC MÉS DEMOCRÀTIC

Premisses bàsiques

1. Molts ciutadans estan descontents dels polítics, perquè es creuen més amos que servidors.

2. El vot en blanc és inoperant com a mètode de protesta. I a més beneficia els partits majoritaris.

3. Malgrat que els ciutadans demòcrates descontents puguin arribar a ser majoria, el sistema impedeix que puguin articular reivindicacions de millora social.

4. Aquests dèficits de representació i la indefensió dels ciutadans fomenten la degeneració de la democràcia i podrien arribar a fer perillar el sistema democràtic.

Reivindicacions

1. Representació democràtica per als ciutadans no representats.

2. Fer possible el control dels polítics per part dels ciutadans al llarg de cada legislatura.

3. Impossibilitar majories absolutes amb un suport inferior a la meitat dels vots vàlids dels ciutadans.

4. Obligació de convocar referèndums a proposta de la iniciativa popular.

5. Convocatòria d'una nova elecció en la circumscripció respectiva per cobrir la baixa de qualsevol càrrec electe.

6. Impedir l'ús de recursos públics per promocionar les persones que ocupen càrrecs institucionals.

7. Control real dels comptes dels partits polítics i compliment estricte de les lleis vigents, especialment durant les campanyes electorals.

Resolució

Com a mesura excepcional de pressió perquè s'escoltin les reivindicacions exposades, els escons que es puguin assolir quedaran buits i sense cap tipus de remuneració. Així que s'adoptin aquestes reivindicacions, Escons insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents es dissoldrà.

www.esconsinsubmisos.org

prémer el botó groc

2006-09-22T19:23:00.000+02:00

perquè el verd ja es va cansar de vendre somnis i el vermell no és encara l'alternativa (el vermell primigeni, el que comença i acaba, aquell que posa els límits de la vida, no el que la defineix a les seves cantonades), proclamo l'estat dels híbrids, del no sé què, del quisaplo, del plaer per ser-se, com a mínim, dos, que discuteixen malgrat les comes, que esquiven camps de mines inabarcables, que no saben mai allò que saben; encara ens falta diàleg, ni molt menys amb els demés.

De moment és una nació amb escassos adeptes (a la gent li agrada parlar, encara que sigui de res), entenc que és difícil fidelitzar amb les meves sortides de so i els mes atacs (freqüents) de pedantisme sense parèntesi. Però mai és tard per fer música, partint del silenci. De moment pitjarem el botó, obrirem la panxa de pindora, farem cirurgia major amb conceptes erronis, li direm al conill que el forat és massa gros, que nosaltres volem quedar-nos atravessats.

De través, el terra és vertical.

Te quiero.

Te lo he dicho con el viento,
jugueteando como animalillo en la arena
o iracundo como órgano impetuoso;

Te lo he dicho con el sol,
que dora desnudos cuerpos juveniles
y sonríe en todas las cosas inocentes;

Te lo he dicho con las nubes,
frentes melancólicas que sostienen el cielo,
tristezas fugitivas;

Te lo he dicho con las plantas,
leves criaturas transparentes
que se cubren de rubor repentino;

Te lo he dicho con el agua,
vida luminosa que vela un fondo de sombra;
te lo he dicho con el miedo,
te lo he dicho con la alegría,
con el hastío, con las terribles palabras.

Pero así no me basta:
más allá de la vida,
quiero decírtelo con la muerte;
más allá del amor,
quiero decírtelo con el olvido.
Te lo he dicho con las plantas,
leves criaturas transparentes
que se cubren de rubor repentino;

Te lo he dicho con el agua,
vida luminosa que vela un fondo de sombra;
te lo he dicho con el miedo,
te lo he dicho con la alegría,
con el hastío, con las terribles palabras.

Pero así no me basta:
más allá de la vida,
quiero decírtelo con la muerte;
más allá del amor,
quiero decírtelo con el olvido.

L.Cernuda

Correspondències

2006-09-20T23:12:00.000+02:00

Ho sé, sóc un fantasma de la inconstància. Em demanen la màniga i dono el braç, però m'esfumo quan cal convidar-te a un cafè. Convido quan el buit ressona, però si la bossa sona no sóc qui per despullar-la. Faig llistes de colors, en estructura binària, i com si res construeixo una política dual, impossible, de dir no per dir sí.

En fi, es podria dir que sóc el mateix. Sense disfresses. Però encara ens queda el llenguatge, a qui cito textual com si fos literari, per recordar que tota paradoxa té en sí mateixa una bellesa que se'ns escapa. I que és tan nostra...

TE QUIERO

No te quiero sino porque te quiero
y de quererte a no quererte llego
y de esperarte cuando no te espero
pasa mi corazón del frío al fuego.

Te quiero sólo porque a ti te quiero,
te odio sin fin, y odiándote te ruego,
y la medida de mi amor viajero
es no verte y amarte como un ciego.

Tal vez consumirá la luz de enero,
su rayo cruel, mi corazón entero,
robándome la llave del sosiego.

En esta historia sólo yo me muero
y moriré de amor porque te quiero,
porque te quiero, amor, a sangre y fuego.

P.Neruda

.

2006-07-31T11:32:00.000+02:00

Tanta xerrameca,
Tants segons per paraula,
Tants rius de saliva,
Tanta lletra per al fang.

Tants silencis per arrencar-te un somriure,
Tantes arrels que ens enfonsen,
Tants peus en una dansa macabra,
Tanta terra entre tu i jo.

Tantes catifes voladores,
Tantes bones mentides,
Tants sacs foradats,
Tant pic sense pala.

Tanta filigrana alada,
Tanta ala riallera,
Tot un soc de melodies,
Tants pous desbordats.

Tanta cadira entre cames,
Tants peus de faquir,
Tant tens, tant vals,
Tant brillant, com sempre.

Tantes maneres de dir-t’ho:
no marxis, no encara.

Condicional, de nit

2006-07-26T17:43:00.000+02:00

El còctel de l’amistat ha perdut les mesures.
Si el got tomba jo vaig en barca,
Si l’alcohol raja els ulls vessen,
Si el gel es fon la carn s’escalfa.

Si juguem amb tònica
Ella ens ho paga amb sordesa;
Si la ginebra es perd al mapa
No hi ha mont que no ens pertanyi.

Si m’enfilo eròtic, gairebé mai,
La compassió té gust a cervesa.
Si em disculpo, com sempre,
La ràbia m’acarona fins una altra.

Si no sé per què, tu ets més important;
Si no vols saber, jo em rendeixo.
Si som incondicionals, no caldrà
Fabricar futurs que no ens pertanyen.

Quan no poses mesures
Fem plegats la mescla.

Transparència

2006-07-26T17:42:00.000+02:00

Mira’m bé: encara no sóc un fantasma,
Només un aprenent de somnis.

Malentès (bis)

2006-07-25T13:51:00.000+02:00

Fart de parlar sense dir, de tocar sense palpar, de sentir sense gaudir, de mirar sense observar, d'imaginar sense fer, de pensar perquè sí, de mitja tinta sense sang sencera, de carícia del demà sense mel per avui, de cos abstemi i ulls ardents, d'ofec prohibit i falses misèries (sense mentides, només amb ‘malentesos’), de coits interrupts, de somnis humits, de buscar sense trobar. D’haver viscut en l’engany del teu cos onejant.

Fènix

2006-07-23T20:11:00.000+02:00

El dia clar, la nit amarga,
Si d’allò que era la teva llum
Només me’n queden les cendres.

(...)

2006-07-21T23:55:00.000+02:00

Ahir ja vaig recollir-me de braços sense fresses.
Tot abaixant el cap sense encongir-me gaire.
Vaig saludar, efusiu, amb les orelles.
No hi ha millor somrís que
Fer-te l’ullet.

Sense mirar-nos.

(. .)

2006-07-19T16:01:00.000+02:00

Què en farem de la falç
Quan el blat ens abandoni?

Què ens direm cara a cos
Quan perdem el tacte?

Qui sap si, a la fi sincers,
Només sabrem dir-nos silenci.

( . )

2006-07-18T13:53:00.000+02:00

Sí, és el moment de donar explicacions.
Els miralls només somriuen en fals,
Són una paret com tu o com jo,
Deformacions sense fons.

Un pretext per fabricar il•lusions,
La nostra broma pesada,
Joguina esquerdada
De gestos impassibles.

( )

2006-07-17T20:03:00.000+02:00

Ara és l’hora de recollir les ales de mussol,
D’aixecar el vol amb les natges encongides.
Fer-nos adéu amb els ulls invàlids,
Aclucar-te l’ala dempeus.

Entre les esses de dos resos
La teva imatge ja s’allunya
Fent via, en cercles concèntrics.

No tinguis pressa per abraçar el buit,
De vegades no hi ha camí de retorn
Des del regne dels solitaris.
Només la nit, de vegades...

Matinada

2006-07-14T00:30:00.000+02:00

Fugiràs, del cert ho sé.
Sense les estridències que et llenço
A cada pas que t’allunyes.

Amb la pell d’estàtua i els malucs de fada,
Les dents impregnades per la meva sang
I la capa negra, estilitzada com un silenci.

Li diràs al xofer que no miri enrere,
Tot obrint en canal la carretera
Els fars et diran que res no importa:

Jo també sóc de viatge sense tu,
Posant-li nom a la teva absència.

Malentès

2006-07-12T12:12:00.000+02:00

M’aprenc amb delit les formes de la teva cara: tota corba, paradís perdut on s’amaguen els amants per gaudir de la intimitat d’un somriure, els cims alats d’un pòmul que no sap amagar-se, les cantonades d’una mirada que fuig d’entre les herbes, un cos que no s’esmuny, un terreny on he d’aprendre a perdre’m.

L'ambigüitat per entregues...

2006-07-11T22:51:00.000+02:00

Portava estona planejant les meves paraules, bastant en contra d'allò que dic quan li poso nom al meu blog. Les meves contradiccions podrien jugar tota una vida a fet i amagar. Anava divagant entre mots i més paraules, ofegant els ritmes d'una frase, parentesitjant com un orador de tercera; en definitiva, estava aspirant a no dir res, com sempre fracassant...

Ras i curt, tampoc no és això. Simplement m'anuncio. Vindran uns quants poemes. La temàtica és força evident. Hi ha qui dirà que amorosa (el primer impuls). D'altres la veuran venjativa (sense saber que la mort tot ho escombra). Uns quants s'identificaran amb la dolça ambigüitat d'un amic nu a les tenebres. Les opinions són com els culs. No cal dir que la poesia ja està inventada.

En canvi la vida, potser, tindrà un cert marge.

Potser, he dit.

Si todo vuelve a empezar

2006-06-30T23:39:00.000+02:00

Quiero decirlo ahora porque si no después las cosas se complican.

Soy peor todavía de los que muchos creen.

Me gusta justamente el plato que otro come
aburro una tras otra mis camisas
me encantan los entierros y odio los recitales
duermo como una bestia
deseo que los muebles estén más de mil años en el mismo lugar
y aunque a escondidas uso tu cepillo de dientes
no quiero que te peines con mi peine.
Soy fuerte como un roble pero me ando muriendo a cada rato
comprendo las cuestiones más difíciles
pero no sé resolver lo que en verdad
me importa.

Así puedo seguir hasta morirme:
Ya ves soy lo que llaman el clásico maníaco depresivo.
Te explico estas cuestiones
porque si todo vuelve a empezar
no me hagas mucho caso acuérdate.

J.A. GOYTISOLO

Per què no...

2006-05-05T12:31:00.000+02:00

... potser traint les idees que em van assetjant, prefereixo no donar-los excessiva cabuda llètrica. No hi ha res pitjor que la precipitació (de la qual massa sovint som còmplices, amb la qual massa sovint forniquem a la llum de la lluna nova); així doncs, em decanto per textos passats, no com a exercici de refregiment, més aviat com a una vertadera afirmació de la pausa (no puc evitar-ho, a cada pas acabo dient que sí - i inevitablement, dient que no). Un petit homenatge a qui potser ja no vulgui (amb tot el seu dret) llegir-me:

REFLEX:

És així: del somni no resolt jo en sóc còmplice.
Olfatejant el teu rastre he confós tantes vegades
la mel amb el dolç, el cau amb la cova.

Per no demanar permís he amagat el perdó;
per seguir el teu exemple m'he fabricat en fals.
En altres he abocat la ràbia que tu no mereixies.

Em miro perquè ja no sé veure't:
què hi haurà d'amagat en el meu jo,
quin nom tindràs, a hores d'ara,
que ja no sé quina ploma gastes.

Detalls, sempre pedaços de vida
mal lligats per nosaltres,
punts suspensius sense suspens,
si fos feble m'embafaria de nostàlgia.

Prefereixo venerar la bèstia...

Viatges

2006-04-17T12:08:00.000+02:00

Una setmana després d'haver vomitat alguns poemes que aspiraven a un premi més que modest (potser el de ser llegits algun dia, qui sap si aquí o a alguna de les altres cantonades que té la nostra retina quan aprèn a tenir consciència), vaig introduir-me en una bombolla de silenci (la tecnologia d'avui en dia fa dels cotxes unes màquines més que precises...) de la qual no em considero encara alliberat. No perquè no sàpiga què dir, això no és cap novetat quan un s'enfronta (o s'alia, mai ho sabrem) amb la seva fulla en blanc, sinó perquè tornar sempre buida. A cada reentrada és més difícil oblidar qui [creiem que] som.

El mal de la memòria sempre assalta a qui no el busca. No n'aprendrem mai...

El fang

2006-04-06T12:07:00.000+02:00

Tot caminant en les foscors, no he trobat miralls amb prou decència

( )

2006-04-04T15:24:00.000+02:00

Avui toca recollir les ales després de la destrossa.
Aixecar el vol amb el cul encongit.
Dir adéu amb els ulls.
Fer-te l'ullet
dempeus.

les criptes audaces (o la fanfàrria abismal)

2006-04-03T22:29:00.000+02:00

Tot just passejava per un títol estúpid per tal d'apaivagar el silenci.

Tesi: que tot es pot escriure (argument, sóc un sofista, ergo...), que donant-los una oportunitat als dits es produeixen, extranyes, les coincidències de l'automatisme (una frase impossible de, llegir, per, exemple, plagada de mines, ai, de, comes,,, l'excés obnubila molt més que el buit). Mai prou extranyes (les coincidències, les frases, les passejades automàtiques de les meves articulacions ballarines) per esborrar el rastre d'allò que s'ha pensat realment i que mirem d'amagar darrera la sarnosa pàtina del surrealisme.

És a dir que entre aquestes orgies abecedàriques (divertides successions lògiques que juguen a ser-se infinites, dolces mentideres) d'ahir i d'avui, la palla pot ser destriada com qui, tot mirant-se al cervell acaba mirant-se al melic (o millor que no, els exercicis de masturbació podrien quedar-ne al marge). Hi ha tant per dir amb dos silencis. Qui va inventar l'espai, es va fer d'or confonent-lo amb el temps. Qui va jugar amb el so, se'n va riure de tots dos mentre orinava melodiós, tot traçant una corbatura, sobre la concavitat de les nostres misèries. No és d'extranyar que amb certa freqüència ens vingui una irrefrenable sequera de boca.

En fi, com als mals improvisadors, allò que intento demostrar es contradiu amb allò que demostro quan parlo. Avui procedirem a la inauguració de la coherència. Per exemple, foragitant els parèntesis. Eliminant les digressions. Al gra sense apunts. Fent del punt un punt de partida. Un punt sense part. Un punt sense apuntadors...
Punts suspensius. La graciosa història dels punts suspensius. Una altra síntesi. Suposo. L'apologia del buit. Allò que vàrem callar abans d'imaginar-ho. Aquella conversa massa bona per ser reproduïda. Ara no tindria el sentit que li van adjudicar dues ampolles de cava i un parell de gintònics. Punts suspensius en definitiva.

Ningú no pot negar que és més fàcil jugar a fer com les neurones, aquelles serps verinoses que algun dia es van inventar la consciència, en una d'aquelles reunions multitudinàries on tothom hi va ficar cullerada sense sucar-hi el pa; així és com es construeixen les misèries, entre molts informats, entre pocs i formats, amb jocs de paraules estúpids, també amb retrets inútils anys després, amb nostàlgies futures, quina derrota, amb dreceres brillants, així també amb senzills passos de ball, arrambadets com dos cromosomes, ell i ella, satisfets ja de ser l'un per l'altre, les males històries sempre acaben abans de començar, abans de plantar-li cara a la demacració amb un millor somriure. I que es vegin les arrugues.

En fi, ningú no negarà que he dit tan poc com he pogut. Sobretot res de les criptes titulars (menys encara dels parèntesis), ni de l'audàcia del temps, que juga amb els nostres rellotges per fer-nos creure que és espai, que juga amb el big bang tot dient-li que l'espai era infinit en un punt (en el moment en què el temps no existia, els arguments de peix-que-es-mossega-la-cua són els preferits dels qui no volen demostrar res), que es diverteix tot mutant les seves textures inassolibles. Que ni tan sols el pas del temps pot justificar-se per una data, una imatge, un instant.

Preguntin a algú que hagi après a oblidar. Jo només sé que tot té un nom.

pactes, impactes...

2006-03-28T12:14:00.000+02:00

d'alguna manera és cosa de la indiferència: obro els ulls i tanco les pàgines, m'estiro perquè no, critico sense miralls i aplaudeixo la pornografia. Faig llistes de la compra que no es poden ni vendre; i en general no tinc altra preocupació que deixar-me per escrit. D'alguna manera, és cosa de la injustícia que dicten les meves lleis, les d'un discurs grandiloqüent, massa fum per la primavera.

El contrasentit de la prepotència disculpant-se m'atreu, potser per feblesa, qui sap si per clarividència: han estat ja massa vòmits damunt la catifa. D'alguna altra manera només sabria donar les gràcies als qui, merescudament, em retreuen sorderes transitòries i evasions innecessàries. Algun miracle és fet cada dia que deixo de creure'm les meves mentides.

Llencem les claus, esbotzem les portes, que corri l'aire per les parets solitàries que ja ningú no gosa tocar, fabriquem una bella destrossa, és època de neteja. A la meva manera, això és un pacte. Benvinguts el firmants

inicis

2006-03-27T12:07:00.000+02:00

tot començament s'ampara en un no saber com. Del dubte traiem forces: la ignorància és atrevida, diuen. Així, desitjant ser excessiu no puc ser sinó acadèmic, de moment, en permanent espera d'un moment millor en què el motor digital no se'm cali.

ara són les primeres de canvi, l'únic error pot ser la por del gran salt. Un altre dia, ofegat d'alguna manera en mi mateix, la derrota serà haver-se llençat.

totes les drogues tenen un primer dia.