les criptes audaces (o la fanfàrria abismal)
Tot just passejava per un títol estúpid per tal d'apaivagar el silenci.
Tesi: que tot es pot escriure (argument, sóc un sofista, ergo...), que donant-los una oportunitat als dits es produeixen, extranyes, les coincidències de l'automatisme (una frase impossible de, llegir, per, exemple, plagada de mines, ai, de, comes,,, l'excés obnubila molt més que el buit). Mai prou extranyes (les coincidències, les frases, les passejades automàtiques de les meves articulacions ballarines) per esborrar el rastre d'allò que s'ha pensat realment i que mirem d'amagar darrera la sarnosa pàtina del surrealisme.
És a dir que entre aquestes orgies abecedàriques (divertides successions lògiques que juguen a ser-se infinites, dolces mentideres) d'ahir i d'avui, la palla pot ser destriada com qui, tot mirant-se al cervell acaba mirant-se al melic (o millor que no, els exercicis de masturbació podrien quedar-ne al marge). Hi ha tant per dir amb dos silencis. Qui va inventar l'espai, es va fer d'or confonent-lo amb el temps. Qui va jugar amb el so, se'n va riure de tots dos mentre orinava melodiós, tot traçant una corbatura, sobre la concavitat de les nostres misèries. No és d'extranyar que amb certa freqüència ens vingui una irrefrenable sequera de boca.
En fi, com als mals improvisadors, allò que intento demostrar es contradiu amb allò que demostro quan parlo. Avui procedirem a la inauguració de la coherència. Per exemple, foragitant els parèntesis. Eliminant les digressions. Al gra sense apunts. Fent del punt un punt de partida. Un punt sense part. Un punt sense apuntadors...
Punts suspensius. La graciosa història dels punts suspensius. Una altra síntesi. Suposo. L'apologia del buit. Allò que vàrem callar abans d'imaginar-ho. Aquella conversa massa bona per ser reproduïda. Ara no tindria el sentit que li van adjudicar dues ampolles de cava i un parell de gintònics. Punts suspensius en definitiva.
Ningú no pot negar que és més fàcil jugar a fer com les neurones, aquelles serps verinoses que algun dia es van inventar la consciència, en una d'aquelles reunions multitudinàries on tothom hi va ficar cullerada sense sucar-hi el pa; així és com es construeixen les misèries, entre molts informats, entre pocs i formats, amb jocs de paraules estúpids, també amb retrets inútils anys després, amb nostàlgies futures, quina derrota, amb dreceres brillants, així també amb senzills passos de ball, arrambadets com dos cromosomes, ell i ella, satisfets ja de ser l'un per l'altre, les males històries sempre acaben abans de començar, abans de plantar-li cara a la demacració amb un millor somriure. I que es vegin les arrugues.
En fi, ningú no negarà que he dit tan poc com he pogut. Sobretot res de les criptes titulars (menys encara dels parèntesis), ni de l'audàcia del temps, que juga amb els nostres rellotges per fer-nos creure que és espai, que juga amb el big bang tot dient-li que l'espai era infinit en un punt (en el moment en què el temps no existia, els arguments de peix-que-es-mossega-la-cua són els preferits dels qui no volen demostrar res), que es diverteix tot mutant les seves textures inassolibles. Que ni tan sols el pas del temps pot justificar-se per una data, una imatge, un instant.
Preguntin a algú que hagi après a oblidar. Jo només sé que tot té un nom.
Tesi: que tot es pot escriure (argument, sóc un sofista, ergo...), que donant-los una oportunitat als dits es produeixen, extranyes, les coincidències de l'automatisme (una frase impossible de, llegir, per, exemple, plagada de mines, ai, de, comes,,, l'excés obnubila molt més que el buit). Mai prou extranyes (les coincidències, les frases, les passejades automàtiques de les meves articulacions ballarines) per esborrar el rastre d'allò que s'ha pensat realment i que mirem d'amagar darrera la sarnosa pàtina del surrealisme.
És a dir que entre aquestes orgies abecedàriques (divertides successions lògiques que juguen a ser-se infinites, dolces mentideres) d'ahir i d'avui, la palla pot ser destriada com qui, tot mirant-se al cervell acaba mirant-se al melic (o millor que no, els exercicis de masturbació podrien quedar-ne al marge). Hi ha tant per dir amb dos silencis. Qui va inventar l'espai, es va fer d'or confonent-lo amb el temps. Qui va jugar amb el so, se'n va riure de tots dos mentre orinava melodiós, tot traçant una corbatura, sobre la concavitat de les nostres misèries. No és d'extranyar que amb certa freqüència ens vingui una irrefrenable sequera de boca.
En fi, com als mals improvisadors, allò que intento demostrar es contradiu amb allò que demostro quan parlo. Avui procedirem a la inauguració de la coherència. Per exemple, foragitant els parèntesis. Eliminant les digressions. Al gra sense apunts. Fent del punt un punt de partida. Un punt sense part. Un punt sense apuntadors...
Punts suspensius. La graciosa història dels punts suspensius. Una altra síntesi. Suposo. L'apologia del buit. Allò que vàrem callar abans d'imaginar-ho. Aquella conversa massa bona per ser reproduïda. Ara no tindria el sentit que li van adjudicar dues ampolles de cava i un parell de gintònics. Punts suspensius en definitiva.
Ningú no pot negar que és més fàcil jugar a fer com les neurones, aquelles serps verinoses que algun dia es van inventar la consciència, en una d'aquelles reunions multitudinàries on tothom hi va ficar cullerada sense sucar-hi el pa; així és com es construeixen les misèries, entre molts informats, entre pocs i formats, amb jocs de paraules estúpids, també amb retrets inútils anys després, amb nostàlgies futures, quina derrota, amb dreceres brillants, així també amb senzills passos de ball, arrambadets com dos cromosomes, ell i ella, satisfets ja de ser l'un per l'altre, les males històries sempre acaben abans de començar, abans de plantar-li cara a la demacració amb un millor somriure. I que es vegin les arrugues.
En fi, ningú no negarà que he dit tan poc com he pogut. Sobretot res de les criptes titulars (menys encara dels parèntesis), ni de l'audàcia del temps, que juga amb els nostres rellotges per fer-nos creure que és espai, que juga amb el big bang tot dient-li que l'espai era infinit en un punt (en el moment en què el temps no existia, els arguments de peix-que-es-mossega-la-cua són els preferits dels qui no volen demostrar res), que es diverteix tot mutant les seves textures inassolibles. Que ni tan sols el pas del temps pot justificar-se per una data, una imatge, un instant.
Preguntin a algú que hagi après a oblidar. Jo només sé que tot té un nom.
posted by I M Q at 10:29 p. m.
2 Comments:
ja és prou pretenciós que tot tingui un nom... a mi un dia em van dir que tot és qüestió de llenguatge. som llenguatge. per tant, si no hi ha paraules per descriure quelcom, no existeix.
posar-li nom a les coses pot semblar pretenciós, però és un acte de consciència (si d'aquí deduïm que la consciència es quelcom de pretenciós, potser ens posarem d'acord i tot).
Les paraules i el llenguatge són una aproximació, una silueta que pot emmarcar algunes de les nostres realitats. Però el marc no és la fotografia, de la mateixa manera que moltes vegades allò que escrivim només ens fa adonar del buit que ho envolta.
I tot i així, malgrat el silenci, podem proclamar la nostra existència.
gràcies per la crítica, m'ha arrossegat a uns segons de retorn.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home