Viatges

Una setmana després d'haver vomitat alguns poemes que aspiraven a un premi més que modest (potser el de ser llegits algun dia, qui sap si aquí o a alguna de les altres cantonades que té la nostra retina quan aprèn a tenir consciència), vaig introduir-me en una bombolla de silenci (la tecnologia d'avui en dia fa dels cotxes unes màquines més que precises...) de la qual no em considero encara alliberat. No perquè no sàpiga què dir, això no és cap novetat quan un s'enfronta (o s'alia, mai ho sabrem) amb la seva fulla en blanc, sinó perquè tornar sempre buida. A cada reentrada és més difícil oblidar qui [creiem que] som.

El mal de la memòria sempre assalta a qui no el busca. No n'aprendrem mai...