Per què no...
... potser traint les idees que em van assetjant, prefereixo no donar-los excessiva cabuda llètrica. No hi ha res pitjor que la precipitació (de la qual massa sovint som còmplices, amb la qual massa sovint forniquem a la llum de la lluna nova); així doncs, em decanto per textos passats, no com a exercici de refregiment, més aviat com a una vertadera afirmació de la pausa (no puc evitar-ho, a cada pas acabo dient que sí - i inevitablement, dient que no). Un petit homenatge a qui potser ja no vulgui (amb tot el seu dret) llegir-me:
REFLEX:
És així: del somni no resolt jo en sóc còmplice.
Olfatejant el teu rastre he confós tantes vegades
la mel amb el dolç, el cau amb la cova.
Per no demanar permís he amagat el perdó;
per seguir el teu exemple m'he fabricat en fals.
En altres he abocat la ràbia que tu no mereixies.
Em miro perquè ja no sé veure't:
què hi haurà d'amagat en el meu jo,
quin nom tindràs, a hores d'ara,
que ja no sé quina ploma gastes.
Detalls, sempre pedaços de vida
mal lligats per nosaltres,
punts suspensius sense suspens,
si fos feble m'embafaria de nostàlgia.
Prefereixo venerar la bèstia...
REFLEX:
És així: del somni no resolt jo en sóc còmplice.
Olfatejant el teu rastre he confós tantes vegades
la mel amb el dolç, el cau amb la cova.
Per no demanar permís he amagat el perdó;
per seguir el teu exemple m'he fabricat en fals.
En altres he abocat la ràbia que tu no mereixies.
Em miro perquè ja no sé veure't:
què hi haurà d'amagat en el meu jo,
quin nom tindràs, a hores d'ara,
que ja no sé quina ploma gastes.
Detalls, sempre pedaços de vida
mal lligats per nosaltres,
punts suspensius sense suspens,
si fos feble m'embafaria de nostàlgia.
Prefereixo venerar la bèstia...
posted by I M Q at 12:31 p. m.
2 Comments:
CANT D'ABELONE
Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius el teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?
Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.
Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.
R. M. Rilke
Pandèmica i/y celeste
Avui rescato la teva adreça
per trobar algunes paraules
que m'acompanyin l'ànima.
Avui trec al cap per la teva finestra
i trobo un reflex de casa meva.
Patim d'un mal massa ben conegut
la pandèmica nostàlgia,
que encara que no ho volguem saber
és una de les formes més pures d'amor.
Como la luz celeste,
que nos atrapa, nos confude,
nos engaña, nos perfunde, nos calla, nos canta, nos mira desde lejos con su jodida costumbre de quedarse allí donde más duele.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home