L'ambigüitat per entregues...
Portava estona planejant les meves paraules, bastant en contra d'allò que dic quan li poso nom al meu blog. Les meves contradiccions podrien jugar tota una vida a fet i amagar. Anava divagant entre mots i més paraules, ofegant els ritmes d'una frase, parentesitjant com un orador de tercera; en definitiva, estava aspirant a no dir res, com sempre fracassant...
Ras i curt, tampoc no és això. Simplement m'anuncio. Vindran uns quants poemes. La temàtica és força evident. Hi ha qui dirà que amorosa (el primer impuls). D'altres la veuran venjativa (sense saber que la mort tot ho escombra). Uns quants s'identificaran amb la dolça ambigüitat d'un amic nu a les tenebres. Les opinions són com els culs. No cal dir que la poesia ja està inventada.
En canvi la vida, potser, tindrà un cert marge.
Potser, he dit.
Ras i curt, tampoc no és això. Simplement m'anuncio. Vindran uns quants poemes. La temàtica és força evident. Hi ha qui dirà que amorosa (el primer impuls). D'altres la veuran venjativa (sense saber que la mort tot ho escombra). Uns quants s'identificaran amb la dolça ambigüitat d'un amic nu a les tenebres. Les opinions són com els culs. No cal dir que la poesia ja està inventada.
En canvi la vida, potser, tindrà un cert marge.
Potser, he dit.
posted by I M Q at 10:51 p. m.
5 Comments:
El que ens cal plantejar-nos i si ens cal inventar alguna cosa. No m'importa si escrivint un poema coincideixo lletra per lletra amb un que ja està escrit. Ni tampoc m'importa saber que la meva vida és clavada a la de tantes altres persones que s'esforcen per respirar sobre aquesta terra. Ben mirat, encara que sigui consol de necis, em consola pensar que no sóc l'únic que ha passat per tot això. La originalitat i la felicitat tenen el mateix parentesc que la intel·ligència i la felicitat: són cosines llunyanes que només es visiten molt de tant en tant.
No cal buscar consols: només despullant-nos de la nostra realitat podem aspirar a ensumar la nostra essència.
Em fa massa por. I si em despullo de la realitat i no queda res?
sempre queda alguna cosa: el no-res ha de ser del cert alguna cosa, doncs hi ha una paraula que ho designa...
Tan de bo tinguessis raó i tot alló que les paraules designen existís. He gastat kilómetres de fulls omplint-los de paraules que immolen realitats inexistents. I tot el que en queda és l'anhel, però creure en una cosa no fa que existeixi. Per desgràcia.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home