Un mes i un dia
Podria ser un veredicte judicial per furtar unes guminol·les en un súper de barri, però en aquesta ocasió és el silenci que m'ha imposat la providència (qui la nombri com a divina tindrà facilitat en acceptar allò que li passa, arma de doble fil, com totes). I dic providència per no parlar de mi mateix, per expolsar-me els fantasmes, la por escènica, aquella tibantor dels meus polzes, massa acostumats ja a no fer res, tot creient que és bo guardar forces, acumular combustible pels temps de guerra, take-it-easy i no fer gaire soroll.
I sí, ja torno a recórrer als temes de sempre, l'escriptor-que-només-sap-escriure-d'allò-que-és-escriure, i com l'all em provoco repeticions innombrables, sovint desagradables. Mai estan a l'alçada les paraules que prosejo (si les comparo amb allò que sento, suposant que realment n'hi hagi per tant), mai vibren com caldria les grabacions pròpies que m'obligo a escoltar, amb taps a les orelles, els dies en què l'excés de confiança em fa creure que aquesta vegada sí. Llavors la culpa sempre és del microfon.
La culpa és negra, ningú no la vol, l'única manera d'anar endavant és (lògicament) anant endavant. Quanta diferència entre l'infinitiu i el gerundi (per no parlar del participi i el gerundi, com bé va deixar clar C.J.Cela en una mítica migdiada amb els seus companys acadèmics "de la lengua" - caldria veure de quina, és clar). Quantes hores perdudes davant d'un teclat en blanc que només retorna el propi silenci!! Quanta xerrameca feta perquè sí, per por al buit (i quant de silenci, també, per por a la plenitud). Quant voler anar sense estar anant...
La conclusió és clara: he decidit encadenar-me a la cadira mentre els compromisos m'ho permetin, a fi de donar-li corda a l'escriptura automàtica, ni que sigui com a breu preliminar d'un recital pianístic per a amants del codi morse. O millor, i corregint: en comptes de pensar què escriure, en comptes d'escriure, en comptes d'amagar-me o de lluitar en va; estaré escrivint com qui no s'està amagant, pensant com qui no està lluitant, lluitant com si em passés la vida escrivint, pensant sense avarícia, mai amagant-me (en més carcasses de les inevitables), lluitant pel pensament, amagant que no sé què faig. Enganyant-me, potser, però sempre menys que fins ara.
I sí, ja torno a recórrer als temes de sempre, l'escriptor-que-només-sap-escriure-d'allò-que-és-escriure, i com l'all em provoco repeticions innombrables, sovint desagradables. Mai estan a l'alçada les paraules que prosejo (si les comparo amb allò que sento, suposant que realment n'hi hagi per tant), mai vibren com caldria les grabacions pròpies que m'obligo a escoltar, amb taps a les orelles, els dies en què l'excés de confiança em fa creure que aquesta vegada sí. Llavors la culpa sempre és del microfon.
La culpa és negra, ningú no la vol, l'única manera d'anar endavant és (lògicament) anant endavant. Quanta diferència entre l'infinitiu i el gerundi (per no parlar del participi i el gerundi, com bé va deixar clar C.J.Cela en una mítica migdiada amb els seus companys acadèmics "de la lengua" - caldria veure de quina, és clar). Quantes hores perdudes davant d'un teclat en blanc que només retorna el propi silenci!! Quanta xerrameca feta perquè sí, per por al buit (i quant de silenci, també, per por a la plenitud). Quant voler anar sense estar anant...
La conclusió és clara: he decidit encadenar-me a la cadira mentre els compromisos m'ho permetin, a fi de donar-li corda a l'escriptura automàtica, ni que sigui com a breu preliminar d'un recital pianístic per a amants del codi morse. O millor, i corregint: en comptes de pensar què escriure, en comptes d'escriure, en comptes d'amagar-me o de lluitar en va; estaré escrivint com qui no s'està amagant, pensant com qui no està lluitant, lluitant com si em passés la vida escrivint, pensant sense avarícia, mai amagant-me (en més carcasses de les inevitables), lluitant pel pensament, amagant que no sé què faig. Enganyant-me, potser, però sempre menys que fins ara.
posted by I M Q at 1:31 p. m.
4 Comments:
Si restes en silenci no podrem escoltar-te, si deixes la pantalla en blanc, no podrem llegir-te.Qui sap si tens molt a dir i et penses que no ho saps fer. No hi ha ningú millor que ningú, només som diferents, i és precisament en aquesta diferència on es troba el gust per tantes coses que no sabem.I l'encant, sovint, està en què ens les expliquin.
M'encanta com escrius!
Bona setmana!
Uf, renoi! Què tal IMQ (¿?). Espero que no siguin les sigles de "Institut de Matemàtica Quàntica" (:-)! He vist que has deixat un comentari al meu post. Merci beaucoup! I que la Jona (la meva primera blocaire) t'escriu. O sigui, que tard o d'hora hauríem de coincidir al replà de casa. La veritat és que ja sé on vivies i va ser pel teu nom de bloc que un dia vaig trobar-te xafardejant bústies (és que casa meva és un bloc de pisos immmmmeeeennnnssss!. Algú que es posi de nom "Pandémica y Celeste", un dels millors poemes de Gil de Biedam , ha de ser algú de pes. Per tant, seguiré fent visites a casa teva i ja veurem què hi trobo. Benvingut!
Felicitats mestre! Veig que encandiles nous públics! Jo ja coneixia el teu joc de fet i amagar amb les paraules. Et poses davant del teclat encadenant frases subordinades i paréntesis com qui construeix un castell de cartes. Amb aquell risc que desprén admiració i fent que les cartes tinguin la seva pròpia raó de ser. Encara que sovint les cartes no deixin veure el castell! XD Quan tinc dubtes et truco i ens alcoholitzem junts. Els fets, amic, aquests sí que parlen!
gràcies, rècord absolut: 3 persones aportant al blog, just el dia de renovacions!!!
jo també he voltat amb passió pels vostres. No sabria escriure-ho "a la vostra manera", no sóc cap artesà. I en aquesta passió que mutuament ens podem transmetre rau tota la màgia.
Per cert, amic asteroide, la paràbola de les cartes i el castell m'ha encandilat. És justament la virtut i el defecte que em veig: cascada d'idees, conexions i més parèntesis, però dilució del significat.
Serà per això que la poesia, directa i radical, carregada de significat i de paraules, és el meu paradís perdut (en català); i la prosa, farregosa i autoreferenciada, joganera i sagaç, són les arrels que em lliguen al terra (en castellà).
Veí literat, què tindreu en contra de la quàntica? Tan amigues que són la quàntica i el jazz. Per cert, i sense ànim de decebre, el nom del blog va ser "el primer que em va venir al cap". No vol dir que Gil de Biedma no em fascini (és un escorpí-mirall), simplement que si m'hagués hagut de parar a trobar un nom m'hagués quedat, com sempre, en blanc.
El blanc de la joana: per molts patiments que comporti lligar-se a l'ordinador i lluitar contra una allau d'idees inconnexes (que s'obstrueixen entre elles, tapant la sortida, com si d'una fuga incendiària es tractés), sempre ha valgut la pena. Prefereixo el dubte a l'excés de confiança, sobretot quan aquest va acompanyat de fets.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home