Desembre

La benvinguda no va ser caribenya però en swahili karibu ben bé podria sonar-ho. La setmana, inoblidable (per si de cas ja tenim en marxa el reportatge), té tant a dir que les paraules, avaricioses, es barallen per sortir, una a una, d'entre els meus llavis. Una amb l'altra s'estorben, els agrada tocar-se en la penombra de la meva boca, barregar-se amb el meu alè gens subtil, dubtar més que el cervell que les impulsa, fer llistes i llistes en un full en blanc.

Però ho sé perquè t'he estat observant: adoro aquella teva mirada d'ulls closos, aquella relaxació que no saps que estic veient, aquell instant en què tocar-te no és tocar el piano sobre la teva pell (estic desentrenat) sinó estar pensant en el moment que precedeix aquella carícia que no podré fer-te. Impulsar l'anhel més enllà del gel d'un avió poc respectuós amb l'esquena i les glàndules sudorípares, atravessar el fang de records (de pols i llàgrimes intuïdes mutuament a l'hora dels adéus) amb una furgoneta de tracció bípeda, escoltar les acàcies quan bufa el vent o jugar a la mímica abismal, fent l'amor a la penombra, encara que la llum del lavabo intenti enganyar-nos. Saber que ara que ja no hi som, una part de nosaltres (no de tu ni de mi, sinó nosaltres) pastarà amb els nyus i fugirà quan calgui de la galopada del guepard.

Això també ha estat el nostre viatge.