Cròniques Kenianes (I)

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 1]
El veritable viatge, com sempre, no comença amb la maleta, la seva facturació (o un inconscient addio) o les salutacions de rigor (família política coneix a família política). Tampoc s'inicia quan la propera destinació és Londres i les hores comencen a fallar, ni que sigui com a simple excusa perquè perdem un temps que no ens sobra. Ni molt menys encara quan els records intestinals d'una nit massa dura s'emporten per davant la meva profilaxi antipalúdica. Ni tan sols comença quan arribem a Nairobi i ens disposem a vegetar en un 4x4, entre sotrac i sotrac, víctimes d'un jet lag massa ridícul com perquè serveixi d'excusa (potser fóra més correcte parlar de certes olors o plors nocturns que van farcir de colors l'avió; malauradament van estar més a prop del Júpiter de Goya que no pas dels girasols de cert holandès errant - que no errat).

La veritat és que no se sap del cert en quin moment s'emprèn el viatge. Probablement perquè en la seva gènesi les dates es solapen i els fets es barregen, no sempre amb el sentit que li voldríem donar, sinó més aviat amb el sentiment que no podem evitar donar-li. En qualsevol cas, i és aquí on segurament havia d'arribar, el viatge ja és un fet, i aquestes paraules no pretenen ser res més que la seva constatació. Amb dos dies de retard, més proper a la invenció que a la realitat, la meva cal·ligrafia es baralla amb el fred i l'excitació d'una futura nit al ras, observant animals "salvatges" il·luminats per una llum força turística, en una bassa enriquida amb sals minerals, esquer biològic per servir-li en safata de plata un safari nocturn al qui pagui el que cal (apunt: la nit es va saldar amb una munió d'elefants ocupant l'escena; un búfal coronat amb flors intentant muntar una búfala - o qui sap -; i per postres una hiena audaç que reia demanant reforços però que al final es va enfrontar, tota sola, amb 5 búfals ben organitzats - sense èxit, és clar).