Cròniques Kenianes (II)

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 2]

L'àngel blanc a la conquesta de la natura, podria titular-se. O bé l'aprenentatge de com tot té el seu preu, fins i tot un estil de vida: els valerosos samburu ens han fet ballar com unes marionetes a canvi de 20 $ la peça (previ regateix, que no falti). També han fingit mostrar-nos el seu estil de vida, nòmada i guerrer, difícil de creure ara que els nens van a l'escola i la poligàmia és un luxe (per bé que ells assegurin que no tenen més dones perquè no volen més problemes). L'únic moviment diari seran les danses fingides i les corredisses a la caça del turista ("som pescadors", confessen els nostres guies, "pescadors d'espanyols", afegeixen abans que poguem obrir la boca i il·lustrar-los sobre la realitat catalana), les vendes excessives i el joc de la llàgrima.

Dit d'una altra manera, en tenen prou vivint així, i estic convençut que sense el turista accidental sabrien sobreviure amb solvència. Si bé la cultura entra a les palpentes en la seva vida, les mosques i la femta formen part de les seves cases. Els rituals iniciàtics són la prova il·legal i indispensable. La foscor és el seu aliat. L'electricitat una solució fàcil per a qui sap fer foc. L'aigua corrent una via ociosa i canalitzada, fora de lloc per a qui sap que necessita caminar 10 quilòmetres per mantenir-se en forma. No hi ha fam, la sabana els abraça, la pastura és suficient, la llana els abriga de nit.

Els joves creixen alts i forts, competeixen per saltar amunt, amunt, símbol fàlic aeri que ve a reflectir qui d'entre ells és el qui té més nòvies. Les noies no desitgen res més que allò que tenen, obligacions sense recompensa: es casen joves, privades de consciència i de plaers, són presentades com a objecte d'intercanvi, crien per la resta de la seva vida fèrtil, canten en grup, construeixen les cases, van a buscar aigua i venen figuretes de plàstic. La seva mirada és la d'un animal acorralat, però els seus ulls brillen de nit com els d'una hiena. Ho recordo, hi havia una lluentor salvatge en el blanc dels seus ulls, tal vegada les flames de la natura que es reflectien en el seu rostre. O potser l'Equador, que fa gran el sol i ample l'aire, que fa girar l'aigua en sentits oposats, que és més que una línia imaginària: una autopista d'energia que se'ns escapa i ens xucla sense fre.

I llavors les preguntes: per què continuen meravellant-se de l'home blanc que veuen cada dia, aquell que fa fotos al seu voltant, que els regala bolígrafs, que regateja amb escassa vista o que usa protector solar total i repel·lent de mosquits?, per què volen uns diners que només poden conduir-los a la ruina?, per què es reconeixen en una fotografia si no tenen miralls?, per què ens obren la porta d'aquesta gran farsa on cadascú fa exactament el paper que li és assignat?