(Parèntesi tallant pernil)
A l'hora propícia he atacat una paletilla desconsolada que no veurà l'any nou. Amb el ganivet ben afilat, llimant l'os com un mort de gana, he descobert allò que tothom sap: la delícia extrema que envolta l'esquelet dels pernils. Obvietat: el pernil quan es comença és una vulgar menja, quan s'avança és un dolç tast, i quan es gaudeix ja s'ha acabat.
Em pregunto si allò que el fa realment exquisit és la proximitat de la seva aniquilació, saber que ja no podré tenir-lo entre els meus llavis. Evidentment podria comprar-ne un altre, però no seria més que tornar a començar, menjar per vici tres-centes quaranta-tres rodanxes (les he comptades) per degustar-ne vint-i-tres (sent molt optimista).
Però tot és retòrica: sé ben bé que allò que fa exquisit el pernil és el seu interior. La pell, resseca, llardosa i desagradablament salada és una carcassa amb la que molts podrien conformar-se. Jo, per contra, arrenco carn fins a traspassar el límit de la decència, el mateix que alguns rics mai transgredeixen, deixant sempre la copa a mig buidar.
Em queda encara la temptació de seguir tallant, os a os, fins a no deixar testimonis del delicte. Malauradament, no tinc serra prou precisa. I no vull confirmar la trista realitat que tothom sap: dins de l'os, només hi nia el buit.
Em pregunto si allò que el fa realment exquisit és la proximitat de la seva aniquilació, saber que ja no podré tenir-lo entre els meus llavis. Evidentment podria comprar-ne un altre, però no seria més que tornar a començar, menjar per vici tres-centes quaranta-tres rodanxes (les he comptades) per degustar-ne vint-i-tres (sent molt optimista).
Però tot és retòrica: sé ben bé que allò que fa exquisit el pernil és el seu interior. La pell, resseca, llardosa i desagradablament salada és una carcassa amb la que molts podrien conformar-se. Jo, per contra, arrenco carn fins a traspassar el límit de la decència, el mateix que alguns rics mai transgredeixen, deixant sempre la copa a mig buidar.
Em queda encara la temptació de seguir tallant, os a os, fins a no deixar testimonis del delicte. Malauradament, no tinc serra prou precisa. I no vull confirmar la trista realitat que tothom sap: dins de l'os, només hi nia el buit.
posted by I M Q at 1:44 p. m.
1 Comments:
Quanta feina em dones! No puc cometar-ho tot! Només subratllar que el teu nivell d'inspiració m'omple les butxaques que tinc tan buides. Em trobo ara mateix davant de la corda del pernil, i n'oloro l'aroma amb nostàlgia malaltissa. M'he fet tanta sang intentant aprofitar l'ós, que el pernil em regira l'estòmac.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home