Robado por derribo

No seria el moment (mil feines per fer, jugant a les cadiretes amb els segons que em queden), però la inspiració m'ha agafat treballant.

La tarda-nit escoltant napolitanes, la matinada de volta en volta, llençols que cremen com l'oli roent del teu cos, un 'O sole mio' de crit en aigua abans de sortir d'entre els vapors. I ara, regenerat de la boira, no hi ha castell per conquerir ni somnis de princesa, ni cap pont llevadís al marge de les nostres paraules. Només els teus llavis en la penombra, mig metre enllà, allà on la meva mirada es difumina malgrat la meva voluntat. Els teus cabells, nascuts de l'infinit, encerclen el meu cap petrificat de no veure't. És llavors el moment d'aprendre a imaginar-te.