.

Tanta xerrameca,
Tants segons per paraula,
Tants rius de saliva,
Tanta lletra per al fang.

Tants silencis per arrencar-te un somriure,
Tantes arrels que ens enfonsen,
Tants peus en una dansa macabra,
Tanta terra entre tu i jo.

Tantes catifes voladores,
Tantes bones mentides,
Tants sacs foradats,
Tant pic sense pala.

Tanta filigrana alada,
Tanta ala riallera,
Tot un soc de melodies,
Tants pous desbordats.

Tanta cadira entre cames,
Tants peus de faquir,
Tant tens, tant vals,
Tant brillant, com sempre.

Tantes maneres de dir-t’ho:
no marxis, no encara.

Condicional, de nit

El còctel de l’amistat ha perdut les mesures.
Si el got tomba jo vaig en barca,
Si l’alcohol raja els ulls vessen,
Si el gel es fon la carn s’escalfa.

Si juguem amb tònica
Ella ens ho paga amb sordesa;
Si la ginebra es perd al mapa
No hi ha mont que no ens pertanyi.

Si m’enfilo eròtic, gairebé mai,
La compassió té gust a cervesa.
Si em disculpo, com sempre,
La ràbia m’acarona fins una altra.

Si no sé per què, tu ets més important;
Si no vols saber, jo em rendeixo.
Si som incondicionals, no caldrà
Fabricar futurs que no ens pertanyen.

Quan no poses mesures
Fem plegats la mescla.

Transparència

Mira’m bé: encara no sóc un fantasma,
Només un aprenent de somnis.

Malentès (bis)

Fart de parlar sense dir, de tocar sense palpar, de sentir sense gaudir, de mirar sense observar, d'imaginar sense fer, de pensar perquè sí, de mitja tinta sense sang sencera, de carícia del demà sense mel per avui, de cos abstemi i ulls ardents, d'ofec prohibit i falses misèries (sense mentides, només amb ‘malentesos’), de coits interrupts, de somnis humits, de buscar sense trobar. D’haver viscut en l’engany del teu cos onejant.

Fènix

El dia clar, la nit amarga,
Si d’allò que era la teva llum
Només me’n queden les cendres.

(...)

Ahir ja vaig recollir-me de braços sense fresses.
Tot abaixant el cap sense encongir-me gaire.
Vaig saludar, efusiu, amb les orelles.
No hi ha millor somrís que
Fer-te l’ullet.

Sense mirar-nos.

(. .)

Què en farem de la falç
Quan el blat ens abandoni?

Què ens direm cara a cos
Quan perdem el tacte?

Qui sap si, a la fi sincers,
Només sabrem dir-nos silenci.

( . )

Sí, és el moment de donar explicacions.
Els miralls només somriuen en fals,
Són una paret com tu o com jo,
Deformacions sense fons.

Un pretext per fabricar il•lusions,
La nostra broma pesada,
Joguina esquerdada
De gestos impassibles.

( )

Ara és l’hora de recollir les ales de mussol,
D’aixecar el vol amb les natges encongides.
Fer-nos adéu amb els ulls invàlids,
Aclucar-te l’ala dempeus.

Entre les esses de dos resos
La teva imatge ja s’allunya
Fent via, en cercles concèntrics.

No tinguis pressa per abraçar el buit,
De vegades no hi ha camí de retorn
Des del regne dels solitaris.
Només la nit, de vegades...

Matinada

Fugiràs, del cert ho sé.
Sense les estridències que et llenço
A cada pas que t’allunyes.

Amb la pell d’estàtua i els malucs de fada,
Les dents impregnades per la meva sang
I la capa negra, estilitzada com un silenci.

Li diràs al xofer que no miri enrere,
Tot obrint en canal la carretera
Els fars et diran que res no importa:

Jo també sóc de viatge sense tu,
Posant-li nom a la teva absència.

Malentès

M’aprenc amb delit les formes de la teva cara: tota corba, paradís perdut on s’amaguen els amants per gaudir de la intimitat d’un somriure, els cims alats d’un pòmul que no sap amagar-se, les cantonades d’una mirada que fuig d’entre les herbes, un cos que no s’esmuny, un terreny on he d’aprendre a perdre’m.

L'ambigüitat per entregues...

Portava estona planejant les meves paraules, bastant en contra d'allò que dic quan li poso nom al meu blog. Les meves contradiccions podrien jugar tota una vida a fet i amagar. Anava divagant entre mots i més paraules, ofegant els ritmes d'una frase, parentesitjant com un orador de tercera; en definitiva, estava aspirant a no dir res, com sempre fracassant...

Ras i curt, tampoc no és això. Simplement m'anuncio. Vindran uns quants poemes. La temàtica és força evident. Hi ha qui dirà que amorosa (el primer impuls). D'altres la veuran venjativa (sense saber que la mort tot ho escombra). Uns quants s'identificaran amb la dolça ambigüitat d'un amic nu a les tenebres. Les opinions són com els culs. No cal dir que la poesia ja està inventada.

En canvi la vida, potser, tindrà un cert marge.

Potser, he dit.