)Desparèntesi(

Alguna cosa falla, i sóc jo mateix. Després de recloure'm com un eremita en l'estudi d'un cos de dona, m'he quedat, minuciós, sense objecte d'estudi. Ara surto de la caverna amb ressaca i vent de cara, l'hivern no està a l'alçada. Àdhuc elefantiàtic m'emborratxo dilluns; m'estimo dimarts; suporto un mal espriu dimecres, penso massa sense pensar prou; callo dijous perquè més val callar que fer ús de males paraules; arribo a divendres i faig balanç. La taula és plena de cartes i continuo fent trampes, és la manera massa fàcil que tinc de perdre. He viscut, còmplice, en l'engany.

El camí fàcil és descobrir que sóc diplomàtic, apoplèptic o arterioescleròtic... callar perquè cal aprendre a compartir el silenci. No demanar explicacions perquè ja tot està vist. Fer regals impersonals que mai seran fets a mida. De mica en mica, anar oblidant qui era, renunciar a improvisacions, demanar-li permís al rellotge, maltractar el criteri, abandonar Wagner, suportar Bellini (i suportar-lo a gust): anar-nos perdent, de mica en mica.

Per sort, o per desgràcia, no sóc insensible als estímuls: si la vida juga a bufetades no sempre oferiré l'altra galta. De vegades, i avui és un d'aquells dies, preparo un crotxet d'esquerres, li trec la pols a les walkyries, crido quan canto, faig versos sense sentit i pixo dempeus fora la tassa. Prefereixo quedar-me sense veu, rentar a mà la meva porqueria i ser expulsat a la força dels locals de bon nom.

A la fi, cada matí, seré jo qui es miri al mirall.