Petjades en la sorra

Mentre em barallo amb les eines del blog per penjar un video força instructiu, he decidit remetre'm a un gran poeta català (alcohòlic i amargat, per cert), que va donar nom a la nostra promoció escolar. Per a molts, el nom de Joan Vinyoli significarà poc més que una raresa, però per a mi porta gravat a pic i pala les imatges d'anys d'escolarització espartana i tradicions del segle passat, si no més llunyanes. Uns dies, aquells de règim militar, que moltes vegades, paradoxalment, trobo a faltar: aquell lloc on tot estava per fer i els nostres ulls donaven la mesura de totes les coses. Aquell moment on la nostàlgia no existia o era només l'elixir amarg dels desterrats. Aquell poema, penjat a la paret, omnipresent, el mateix que màgicament, cada setembre canviava d'aula i ens anava acompanyant, silenciós i disposat, arreu de la via.
Les classes de filosofia deixaven de ser un suplici quan ben sospesat, aquell savi que no vaig arribar a conèixer, ens parlava dels dies de joventut, del paradís perdut (com cert autor de cert poema que dóna títol a aquest pedaç de paraules). Del preu que no s'ha de pagar per ser qui som. Llavors alguns professors es tornaven adolescents en honor d'un bon escot o d'una faldilla ben entallada, i jo em preguntava si no seria millor una nit estelada amb ella, encara que no tingués aquelles corbes. Tot fent química em qüestionava si ser pur en el pur era només una utopia de la matèria, tal vegada una broma pesada dels moralistes, o tan sols la difícil papereta de no trair-se mai, de patir quan cal, de donar les gràcies i demanar perdó. Arribava sempre el moment de marxar, i la pregunta abans de tancar el dia podia ser si allò havia valgut la pena. Els versos per excel·lència: "fracàs, anhel i solitud i reserva de la guspira que encén boscos" donaven a entendre que anava pel bon camí... o no era suficient aquella agredolça tortura?

I també varen arribar els dies en què vam creure entendre el teu significat, en què aquella història d'escola elitista s'acabava, en què ens posarien davant el plat de la vida, i de llavors ençà, sovint ens hem embafat amb les llenties. El moment precís en què vaig desitjar salvar-te, objecte llètric, de les flames de la graduació, a fi que fossis part de la meva casa, o senzillament casa meva. I després l'oblit, el buit, ja ningú no sap on para la cartulina marró recoberta de vidre, amb lletres negres i precises, que mai vaig gosar memoritzar: sempre vaig preferir el ritual de passar-hi per davant i comentar la jugada, o senzillament deixar-me emportar quan em sentia sol (estava sol, volia estar sol...) i el meu reflex sabia millor que ningú quines havien de ser les paraules màgiques. O qui sap si va ser per aquella manca d'esperit, que encara avui em fa abaixar el cap i seguir endavant, sense més reptes que llevar-me cada matí amb els peus freds i la mirada emboirada.

De l'antiga escola ja només en queda el parvulari. El temps no ha tingut pietat dels meus records: les mides es distorsionen i si mai passo per davant, tot preguntant-me què hi havia allà on ara viu el silenci i l'asfalt, un fred impertinent em remou l'espinada. Per sort, i encara que el record no sigui més que una constatació de la seva absència, la literatura tindrà sempre constància que:



Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
i no sols
projecte avar de guanys
d'hipòcrita domini,
sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d'un home.

La mesura d'un home J. VINYOLI

Un mes i un dia

Podria ser un veredicte judicial per furtar unes guminol·les en un súper de barri, però en aquesta ocasió és el silenci que m'ha imposat la providència (qui la nombri com a divina tindrà facilitat en acceptar allò que li passa, arma de doble fil, com totes). I dic providència per no parlar de mi mateix, per expolsar-me els fantasmes, la por escènica, aquella tibantor dels meus polzes, massa acostumats ja a no fer res, tot creient que és bo guardar forces, acumular combustible pels temps de guerra, take-it-easy i no fer gaire soroll.

I sí, ja torno a recórrer als temes de sempre, l'escriptor-que-només-sap-escriure-d'allò-que-és-escriure, i com l'all em provoco repeticions innombrables, sovint desagradables. Mai estan a l'alçada les paraules que prosejo (si les comparo amb allò que sento, suposant que realment n'hi hagi per tant), mai vibren com caldria les grabacions pròpies que m'obligo a escoltar, amb taps a les orelles, els dies en què l'excés de confiança em fa creure que aquesta vegada sí. Llavors la culpa sempre és del microfon.

La culpa és negra, ningú no la vol, l'única manera d'anar endavant és (lògicament) anant endavant. Quanta diferència entre l'infinitiu i el gerundi (per no parlar del participi i el gerundi, com bé va deixar clar C.J.Cela en una mítica migdiada amb els seus companys acadèmics "de la lengua" - caldria veure de quina, és clar). Quantes hores perdudes davant d'un teclat en blanc que només retorna el propi silenci!! Quanta xerrameca feta perquè sí, per por al buit (i quant de silenci, també, per por a la plenitud). Quant voler anar sense estar anant...

La conclusió és clara: he decidit encadenar-me a la cadira mentre els compromisos m'ho permetin, a fi de donar-li corda a l'escriptura automàtica, ni que sigui com a breu preliminar d'un recital pianístic per a amants del codi morse. O millor, i corregint: en comptes de pensar què escriure, en comptes d'escriure, en comptes d'amagar-me o de lluitar en va; estaré escrivint com qui no s'està amagant, pensant com qui no està lluitant, lluitant com si em passés la vida escrivint, pensant sense avarícia, mai amagant-me (en més carcasses de les inevitables), lluitant pel pensament, amagant que no sé què faig. Enganyant-me, potser, però sempre menys que fins ara.