Per què no...

... potser traint les idees que em van assetjant, prefereixo no donar-los excessiva cabuda llètrica. No hi ha res pitjor que la precipitació (de la qual massa sovint som còmplices, amb la qual massa sovint forniquem a la llum de la lluna nova); així doncs, em decanto per textos passats, no com a exercici de refregiment, més aviat com a una vertadera afirmació de la pausa (no puc evitar-ho, a cada pas acabo dient que sí - i inevitablement, dient que no). Un petit homenatge a qui potser ja no vulgui (amb tot el seu dret) llegir-me:


REFLEX:

És així: del somni no resolt jo en sóc còmplice.
Olfatejant el teu rastre he confós tantes vegades
la mel amb el dolç, el cau amb la cova.

Per no demanar permís he amagat el perdó;
per seguir el teu exemple m'he fabricat en fals.
En altres he abocat la ràbia que tu no mereixies.

Em miro perquè ja no sé veure't:
què hi haurà d'amagat en el meu jo,
quin nom tindràs, a hores d'ara,
que ja no sé quina ploma gastes.

Detalls, sempre pedaços de vida
mal lligats per nosaltres,
punts suspensius sense suspens,
si fos feble m'embafaria de nostàlgia.

Prefereixo venerar la bèstia...