(Parèntesi tallant pernil)

A l'hora propícia he atacat una paletilla desconsolada que no veurà l'any nou. Amb el ganivet ben afilat, llimant l'os com un mort de gana, he descobert allò que tothom sap: la delícia extrema que envolta l'esquelet dels pernils. Obvietat: el pernil quan es comença és una vulgar menja, quan s'avança és un dolç tast, i quan es gaudeix ja s'ha acabat.

Em pregunto si allò que el fa realment exquisit és la proximitat de la seva aniquilació, saber que ja no podré tenir-lo entre els meus llavis. Evidentment podria comprar-ne un altre, però no seria més que tornar a començar, menjar per vici tres-centes quaranta-tres rodanxes (les he comptades) per degustar-ne vint-i-tres (sent molt optimista).

Però tot és retòrica: sé ben bé que allò que fa exquisit el pernil és el seu interior. La pell, resseca, llardosa i desagradablament salada és una carcassa amb la que molts podrien conformar-se. Jo, per contra, arrenco carn fins a traspassar el límit de la decència, el mateix que alguns rics mai transgredeixen, deixant sempre la copa a mig buidar.

Em queda encara la temptació de seguir tallant, os a os, fins a no deixar testimonis del delicte. Malauradament, no tinc serra prou precisa. I no vull confirmar la trista realitat que tothom sap: dins de l'os, només hi nia el buit.

Cròniques Kenianes (II)

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 2]

L'àngel blanc a la conquesta de la natura, podria titular-se. O bé l'aprenentatge de com tot té el seu preu, fins i tot un estil de vida: els valerosos samburu ens han fet ballar com unes marionetes a canvi de 20 $ la peça (previ regateix, que no falti). També han fingit mostrar-nos el seu estil de vida, nòmada i guerrer, difícil de creure ara que els nens van a l'escola i la poligàmia és un luxe (per bé que ells assegurin que no tenen més dones perquè no volen més problemes). L'únic moviment diari seran les danses fingides i les corredisses a la caça del turista ("som pescadors", confessen els nostres guies, "pescadors d'espanyols", afegeixen abans que poguem obrir la boca i il·lustrar-los sobre la realitat catalana), les vendes excessives i el joc de la llàgrima.

Dit d'una altra manera, en tenen prou vivint així, i estic convençut que sense el turista accidental sabrien sobreviure amb solvència. Si bé la cultura entra a les palpentes en la seva vida, les mosques i la femta formen part de les seves cases. Els rituals iniciàtics són la prova il·legal i indispensable. La foscor és el seu aliat. L'electricitat una solució fàcil per a qui sap fer foc. L'aigua corrent una via ociosa i canalitzada, fora de lloc per a qui sap que necessita caminar 10 quilòmetres per mantenir-se en forma. No hi ha fam, la sabana els abraça, la pastura és suficient, la llana els abriga de nit.

Els joves creixen alts i forts, competeixen per saltar amunt, amunt, símbol fàlic aeri que ve a reflectir qui d'entre ells és el qui té més nòvies. Les noies no desitgen res més que allò que tenen, obligacions sense recompensa: es casen joves, privades de consciència i de plaers, són presentades com a objecte d'intercanvi, crien per la resta de la seva vida fèrtil, canten en grup, construeixen les cases, van a buscar aigua i venen figuretes de plàstic. La seva mirada és la d'un animal acorralat, però els seus ulls brillen de nit com els d'una hiena. Ho recordo, hi havia una lluentor salvatge en el blanc dels seus ulls, tal vegada les flames de la natura que es reflectien en el seu rostre. O potser l'Equador, que fa gran el sol i ample l'aire, que fa girar l'aigua en sentits oposats, que és més que una línia imaginària: una autopista d'energia que se'ns escapa i ens xucla sense fre.

I llavors les preguntes: per què continuen meravellant-se de l'home blanc que veuen cada dia, aquell que fa fotos al seu voltant, que els regala bolígrafs, que regateja amb escassa vista o que usa protector solar total i repel·lent de mosquits?, per què volen uns diners que només poden conduir-los a la ruina?, per què es reconeixen en una fotografia si no tenen miralls?, per què ens obren la porta d'aquesta gran farsa on cadascú fa exactament el paper que li és assignat?

Cròniques Kenianes (I)

The Ark, 5 de desembre de 2006 [part 1]
El veritable viatge, com sempre, no comença amb la maleta, la seva facturació (o un inconscient addio) o les salutacions de rigor (família política coneix a família política). Tampoc s'inicia quan la propera destinació és Londres i les hores comencen a fallar, ni que sigui com a simple excusa perquè perdem un temps que no ens sobra. Ni molt menys encara quan els records intestinals d'una nit massa dura s'emporten per davant la meva profilaxi antipalúdica. Ni tan sols comença quan arribem a Nairobi i ens disposem a vegetar en un 4x4, entre sotrac i sotrac, víctimes d'un jet lag massa ridícul com perquè serveixi d'excusa (potser fóra més correcte parlar de certes olors o plors nocturns que van farcir de colors l'avió; malauradament van estar més a prop del Júpiter de Goya que no pas dels girasols de cert holandès errant - que no errat).

La veritat és que no se sap del cert en quin moment s'emprèn el viatge. Probablement perquè en la seva gènesi les dates es solapen i els fets es barregen, no sempre amb el sentit que li voldríem donar, sinó més aviat amb el sentiment que no podem evitar donar-li. En qualsevol cas, i és aquí on segurament havia d'arribar, el viatge ja és un fet, i aquestes paraules no pretenen ser res més que la seva constatació. Amb dos dies de retard, més proper a la invenció que a la realitat, la meva cal·ligrafia es baralla amb el fred i l'excitació d'una futura nit al ras, observant animals "salvatges" il·luminats per una llum força turística, en una bassa enriquida amb sals minerals, esquer biològic per servir-li en safata de plata un safari nocturn al qui pagui el que cal (apunt: la nit es va saldar amb una munió d'elefants ocupant l'escena; un búfal coronat amb flors intentant muntar una búfala - o qui sap -; i per postres una hiena audaç que reia demanant reforços però que al final es va enfrontar, tota sola, amb 5 búfals ben organitzats - sense èxit, és clar).

Desembre

La benvinguda no va ser caribenya però en swahili karibu ben bé podria sonar-ho. La setmana, inoblidable (per si de cas ja tenim en marxa el reportatge), té tant a dir que les paraules, avaricioses, es barallen per sortir, una a una, d'entre els meus llavis. Una amb l'altra s'estorben, els agrada tocar-se en la penombra de la meva boca, barregar-se amb el meu alè gens subtil, dubtar més que el cervell que les impulsa, fer llistes i llistes en un full en blanc.

Però ho sé perquè t'he estat observant: adoro aquella teva mirada d'ulls closos, aquella relaxació que no saps que estic veient, aquell instant en què tocar-te no és tocar el piano sobre la teva pell (estic desentrenat) sinó estar pensant en el moment que precedeix aquella carícia que no podré fer-te. Impulsar l'anhel més enllà del gel d'un avió poc respectuós amb l'esquena i les glàndules sudorípares, atravessar el fang de records (de pols i llàgrimes intuïdes mutuament a l'hora dels adéus) amb una furgoneta de tracció bípeda, escoltar les acàcies quan bufa el vent o jugar a la mímica abismal, fent l'amor a la penombra, encara que la llum del lavabo intenti enganyar-nos. Saber que ara que ja no hi som, una part de nosaltres (no de tu ni de mi, sinó nosaltres) pastarà amb els nyus i fugirà quan calgui de la galopada del guepard.

Això també ha estat el nostre viatge.